Inquietuds

Intenta'm arrencar un somriure...
...Intenta'm arrencar l'ànima.

El temps m'ha ensenyat que no s'han de perdre mai les esperançes,
però també a no confiar massa en elles.

No corren bons temps,
ja fa massa que han desaparegut...

Noteu el mateix que jo?
L'aire està carregat, però no només és la humitat,
el món està inquiet, inestable. Ens ho està transmetent.
No obstant, sempre s'amaga darrere una màscara.
Vivim dins un ball de disfresses etern,
mai hi haurà la sensació d'haver après una veritat absoluta...
Qui me'n podria dir tan sols una?
Qui és capaç de sorprendre'm desenmascarant una veritat?

L'única veritat que us podria dir ara mateix, és que sempre queden preguntes i que
absolutament cap resposta és definitiva.

Qui?

Qui és l'amo de la meva soletat?
Qui la va arrosegar a la porta de la meva ànima?
Tot sembla tan ric i atractiu per fora,
fins que t'adones que és simple i buit per dins.

Tal vegada el viure ja és frustrat. Silenciat.
Trencat i mai acabat, les paraules estàn mig escrites.
L'èxit és la excepció que confirma el fracàs.
Versos, dites,... són paraules sense significat.

Esperant assegut en un banc,
el dolor es vesteix de fred, i calla.
Esperant a que apareguin els primers rajos de sol,
puguin dissoldre la esfera negra que l'embolcalla.